Quan veig a algun dels meus alumnes realitzar algunes de les tècniques que
practiquem sense sortir-se'n, sovint el convido a reflexionar. Li pregunto,
perquè creu que no li surt? Pregunta a la qual acostumen a respondre: -"no
he agafat bé a l'adversari", -"m'he confós de peu", o bé, amb un
-"no se, no se". Al final, i amb una mica d'ajuda, comprenen que la
posició no era correcta, i en no ser correcta no hi havia equilibri. Ells
estaven desequilibrats, i els seus adversaris equilibrats. Probablement un dels
pitjors errors que es poden cometre en aquest ofici.
L'avantatge sempre ha de ser nostre. Ho podrem aconseguir dominant el
nostre equilibri, i atacant al del nostre adversari. Moltes vegades, una
correcta col·locació, farà que la tècnica esdevingui perfecta, com una obra
d'art, sense esforços innecessaris, amb plasticitat.
Crec que si escoltem reiteradament alguna cosa, passat un temps la
recordarem. I qui sap, potser algun dia acabem reflexionant sobre el seu
significat. Doncs bé, d'això es tracta. Quan treballem qualsevol de les
tècniques de luxació, durant el desenvolupament però també un cop l'acabem, ens
hauríem de preguntar dues coses: Estic còmode? Ell ho està? Si la resposta es
un SI-NO, l'èxit està garantit. Qualsevol altre combinació, ens conduirà al
fracàs.
Si entrenem arts marcials, ens hauríem d'entrenar com a artistes, o almenys
com a aspirants a ser-ho. Sovint, es pressuposa que l'artista disposa
d'una especial sensibilitat davant la realitat que l'envolta i està dotat de la
capacitat de comunicar-ne el seu sentit mitjançant l'ús adequat de la tècnica (Viquipèdia).
Al meu parer, descripció encertadíssima.
No hay comentarios:
Publicar un comentario